DINER VIRTUALS

Si en aquests moments tots els que tenen diners dipositats en el Banc o Caixa volguesen recuperar-los, seria impossible perquè només un 10% de tots els diners que hi ha en el sistema és diner tangible, la resta son diners, diguem virtuals o ficticis. 

Encara que els grups humans prehistòrics eren molt autosuficients, la seua ubicació geogràfica els limitava l'accés a alguns materials imprescindibles per al seu desenvolupament el que provocava la necessitat de la barata. Aquest intercanvi de mercaderies presentava alguns inconvenients: diversitat i quantitat de productes d'intercanvi, valoració dels productes, dificultat de transport...Es feia necessària l'aparició d'algun mitjà de canvi. En diferents llocs del món i en diversos moments històrics, s'han usat com elements d'intercanvi, i per tant com mitjans de canvi, diferents productes: la sal durant l'Edat Mitjana, les pastilles de te premsat a Xina, diferents tipus de bestiar, el sucre, la xocolata, el tabac... A través d'un llarg procés històric això s'ha vingut a denominar diners. Que és qualsevol mitjà de pagament o cobrament acceptat generalment i que té legalitat, és a dir, que és acceptat i legitimat per les autoritats legals. L'aparició dels diners doncs, va unida històricament a la consolidació dels primers Estats. Els diners van aparèixer primer en forma de monedes de metall per a passar després al paper moneda, a les anotacions en els bancs (dipòsits o cartilles d'estalvi) i als diners de plàstic actual. S'ha anat donant solucions a la comoditat, transportabilidad, capacitat de ser dividit en parts més xicotetes… Avui dia, el diner que usem per als nostres cobraments i pagaments és diner legal, emès per una institució que té competències per a fer-ho (en altres èpoques eren els governs dels països que ho gestionaven a través dels seus bancs centrals. Ara l'euro pel banc Central Europeu, el dòlar per la Reserva Federal,...) És a dir, els diners legals estan garantits per la llei, estan emparats per l'Estat o una autoritat supraestatal que els dóna la consideració de sistema de pagament legal.

Diners bancaris

Els bancs són empreses amb ànim de lucre que fan d'intermediaris  entre els que els sobra diners, els depositaris, que ho depositen en els bancs (depòsits bancaris en compte corrent, cartilles d'estalvi o altres formes) pel qual reben un interès, i els que ho necessiten anant als bancs a demanar-los, a sol·licitar crèdits, préstecs, els prestataris, pels quals han de pagar un interés, o com els bancs fan aparèixer diners “virtuals” La creació del diner bancari. En aquest procés de crèdit, és a dir, de diners que els bancs deixen a les persones que ho demanen, es genera o crea el que anomenem diners bancaris. A partir del moment que fem un depòsit en el sistema bancari es produeix un fenomen consistent en la multiplicació d'aquests diners bancaris. Dels diners que es depositen en un banc hi ha una xicoteta part que el banc ha de reservar, guardar, que no pot prestar. Per exemple, si en Pep deposita 100 € en la Caixa, aquesta Caixa només podrà prestar 90 perquè els altres 10 està obligat a guardar-los. Aquest tant per cent es diu coeficient de Caixa.

EN QUÉ GASTEM ELS DINERS?

Avui?

Què fem dels nostres diners, dels diners que utilitzem cada dia?

De quants diners disposem? 

Molts? Pocs?

Podem comprar tot allò que desitgem? O no? 

Ningú al món es pot permetre el luxe de comprar tot el que vol. Perquè hi ha un munt de coses que no es poden comprar i, també, perquè ningú no té tants diners com per poder comprar-ho tot. Això implica que tothom ha d’escollir l’ús que farà dels seus diners. Per començar, pensem això: en general, no gastem de seguida tots els diners de què disposem, sinó que n’estalviem una part pensant en desitjos o necessitats futures (podem guardar la paga o els cèntims que ens hagen regalat els avis per comprar-nos aquella samarreta que ens agrada tant, o un joc, o un llibre o un CD… Els nostres pares els  guardaran  per fer un viatge, però també per comprar una casa, per la nostra educació o, per pagar el dentista). Si estalviem uns pocs de diners evitarem, quan ens toque fer un esforç econòmic, descobrir que no tenim prou fons. Per tant, haurem d’aprendre a repartir els diners que tenim entre una part, que utilitzem d’immediat, i una part que estalviem.

LA BOMBOLLA INMOBILIARIA, COMPRA O LLOGER?

El sector de l'habitatge i el mercat immobiliari són dos àmbits econòmics amb evolucions molt difícils de preveure. Depenen d’una complexitat de factors que interactuen i es potencien els uns als altres de manera que la intervenció pública resulta, normalment, reactiva en comptesde preventiva. Un dels fenòmens viscuts no fa massa anys i que sembla tornar a les nostres ciutats és l’anomenada “bombolla immobiliària”, la principal característica de la qual és la generació d’una espiral inflacionista, molt superior a la que enregistren l’índex de preus al consum i els salaris. Aquestes espirals són fruit  d’unes expectatives de revalorització dels béns més enllà del que seria esperable en un mercat d’evolució estable.

Quins són els elements que desencadenen en un moment determinat un canvi d’actitud i fan veure el sector immobiliari com "altament interessant"? Depèn de les circumstàncies econòmiques, demogràfiques i financeres, entre d’altres. Per exemple, l’any 1997, l’explosió de demanda de compra d’habitatge va sorgir per la caiguda dels tipus d’interès dels préstecs hipotecaris per sota fins i tot de l’IPC, una fortíssima injecció de finançament a les famílies, un nivell de preus dels habitatges relativament moderat després de cinc anys de recessió i unes necessitats d’habitatge, especialment les dels joves que no es podien emancipar; i tot això, en un context de sortida de crisi i amb una baixa taxa d’atur.

Però, són aquestes les circumstàncies d’avui, que explicarien l’aparició d’una nova “bombolla” en moltes de les nostres ciutats? Doncs algunes sí, però d’altres no. No està afluint crèdit a les famílies i la taxa d’atur és encara molt elevada i, per tant, els símptomes de recuperació no s’estan notant per una molt bona part de les famílies. Hem de buscar, doncs, explicacions en altres racons que no tenien una presència determinant en l’anterior bombolla. El fenomen més nou és la forta demanda d’habitatge de lloguer, amb totes les variants que van sorgint: lloguer familiar habitual i permanent, lloguer compartit, lloguer temporal, lloguer turístic, lloguer social, que pugnen en un mercat amb oferta limitada i en mans, en el 98% dels casos, de propietaris privats regits per una economia de lliure mercat. Només aquesta forta competència ja seria raó explicativa suficient de la forta pressió sobre els preus; però, a més, l’elevada demanda de lloguer .

  

Al cap i a la fi, hi ha una forta demanda de lloguer en un mercat,oferta limitada i en mans, en el 98% dels casos, de propietaris privats i inversionistes. Per tant, Són més necessàries que mai decisions polítiques i socials que blindin els preus dels habitatges i els facen suportables,  a les capacitat econòmiques de les famílies més febles.