LECTURES RECOMANADES

“La Clara i l´ús responsable dels diners”, llibre de Murizio Spedaletti, finances étiques i comerç explicat per a tenir una visió més didáctica del valor dels diners. Pots visitar el meu portafoli i descarregar-te´l.

Qui s´ha portat el meu formatge?, de Spencer Johnson. Aquest bestseller ajuda a les persones a afrontar el canvi en el treball i en la vida quotidiana.

La crisi ninja, i altres misteris, de Leopoldo Abadia. Obra que descriu les causes de la crisi económica que vivim en l´actualitat i formes d´afrontarla. Relacionat amb la unitat didáctica dels cicles econòmics.

L´economia explicada als joves, de Joan Antoni Melé. Llibre recomanat per a despertar la conciència económica dels més joves.

Economia per a un futur sostenible, de Vicent Cucarella. Aquest llibre acosta als lectors amb un llenguatge senzill i entenedor temes relacionats amb l´economia.

VOCABULARI ESPECIFIC: PART II

• Entre els primitius barataments o intercanvis en espècie i l'ús actual del paper moneda hi ha hagut diverses formes de canvi com els diners mercaderia (per exemple, la sal, el bestiar, la cervesa, el vi i els metalls preciosos), els diners paper (aquest tipus de diners va nàixer del costum dels orfebres anglesos del segle XVII de custodiar l'or i els objectes de valor d'altres persones a canvi d'una quantitat) i els diners fiduciaris, que descansa en la confiança que tenim les persones en poder utilitzar-lo com a mitjà de canvi generalment acceptat per tots.

• Els diners fiduciaris poden adoptar la forma de diners legals, que són els bitllets i les monedes emesos per una institució amb competències en aquesta matèria, i els diners bancaris, que són els que figuren anotats en diferents tipus de suport, però que només existeixen virtualment per estar al banc.

• Un agregat monetari és una magnitud que agrupa diferents classes de diners.

• La de reserva fraccionària és el percentatge de diners que, calculat sobre el total dipòsits rebuts, manté el banc inactiu per afrontar les possibles retirades de diners dels seus clients.

• El coeficient legal de caixa és el percentatge de diners legals que, per imposició del banc central, mantenen inactiu les diferents entitats del sistema bancari per fer front a les possibles retirades de diners dels seus clients i per raons d'interès general.

VOCABULARI ESPECIFIC: PART I

• Els diners són un mitjà de canvi o de pagament - cobrament generalment acceptat. S'utilitza com a mitjà de canvi, dipòsit de valor (serveix per acumular riquesa) i unitat de compte comú (permet establir comparacions i agrupacions sota una unitat comuna). El sistema monetari actual està basat en la confiança.

• Per destinar-lo a les dues primeres funcions assenyalades, la gent demanda diners. La quantitat demandada depèn de diversos factors: el nivell de preus, la renda o riquesa, el tipus d'interès del mercat i el risc.

• L'interés és el pagament del lloguer dels serveis del capital o, més concretament, el preu del diner. Els factors que condicionen un major o menor tipus d'interès són el risc de l'operació, les garanties ofertes pel sol·licitant i la durada del préstec.

• Bàsicament, els bancs capten fons dels estalviadors per prestar-los a aquells agents econòmics que necessiten finançament. Tal com el seu nom indica, els bancs de reserves fraccionàries només mantenen una petita part dels seus dipòsits immobilitzats i presten o inverteixen la resta. La banca comercial multiplica els diners legal rebut dels seus clients de manera que creix la quantitat de diners en circulació.

• L'oferta monetària és la quantitat de diners que circula per una economia. La política monetària és el conjunt de mesures preses pel Banc Central per assolir els objectius econòmics desitjats mitjançant l'ampliació o reducció de l'oferta monetària i/o la modificació dels tipus d'interès.

• A Espanya i els països que han adoptat l'euro com a moneda és el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC) qui assumeix les funcions relacionades amb la política monetària.

POLÍTICA MONETÀRIA

La política monetària es defineix com l’aplicació de determinades mesures per part de l’autoritat monetària per a influir en la quantitat o en el preu del diner (tipus d’interès). L’objectiu principal que s’assigna a la política monetària, encara que no l’únic, és l’estabilitat de preus

L’autoritat monetària d’un país és el banc central. Així, el banc central és l’encarregat de fixar l’objectiu d’inflació i de manegar els instruments monetaris per a assolir aquest objectiu.

Si les mesures de política monetària impliquen una disminució de la quantitat de diners o un augment dels tipus d’interès, som davant d’una política monetària contractiva. La política monetària contractiva té com a objectiu frenar tensions inflacionistes dins de l’economia

El banc central du a terme una política monetària expansiva quan les mesures que pren porten a incrementar la quantitat de diners o a disminuir els tipus d’interès. La política expansiva s’aplicarà en moments en què la inflació estiga controlada i en què les empreses tinguen capacitat de producció ociosa.

Les línies de transmissió descrites no sempre funcionen. Pot ser que una política contractiva o expansiva no tinguen els efectes sobre la inflació o sobre el creixement i l’ocupació que hem apuntat. Per què? En principi, perquè l’autoritat monetària només pot actuar sobre els instruments monetaris, no sobre la conducta dels agents econòmics. Posem dos exemples:

·         Un augment del tipus d’interès no frenarà les tensions inflacionistes si les expectatives d’inflació en el futur són altes. Els diferents col·lectius intentaran no perdre poder adquisitiu, per la qual cosa pressionaran per obtenir increments de renda elevats. El procés pot acabar amb l’aparició de l’espiral preus-costos.

·         Una disminució del tipus d’interès pot no animar els empresaris a invertir perquè no confien en la mesura, perquè tenen males expectatives de futur, o per qualsevol altra raó que afecte les seues decisions a més de la del tipus d’interès.

·         L’eficàcia de la política monetària depèn en gran manera de la credibilitat de l’autoritat monetària. Si el banc central com a autoritat monetària no gaudeix d’un nivell alt de credibilitat, els agents econòmics no confiaran en les seves mesures de política monetària, de manera que no actuaran tal com era previsible donades aquestes mesures

Un dels elements que ajuden a guanyar credibilitat al banc central és la independència respecte al govern. Un grau d’autonomia important del banc central respecte al govern li facilita mantenir com a objectiu prioritari l’estabilitat de preus i li permet dur a terme una política monetària de manera més fèrria i estable, sense oblidar, això sí, que els instruments de política monetària estan immersos en el conjunt de polítiques econòmiques d’un país.

EL PERFIL DOCENT DEL SEGLE XXI

El rol docent ha exigit una transformació profunda i transcendental al llarg de la història de l'educació. En ple segle XXI en temps d'abundància cognitiva i d’una societat connectada en xarxa, aquesta, proposa nous reptes al mestre que ha de ser conscient de les noves habilitats que implica el seu rol docent. La tasca principal del docent és guiar, educar i ensenyar als seus alumnes i la gestió d’aquests tres verbs ha d'estar centrada en un “com” aconseguir aquest repte diari i constant.

La societat necessita docents compromesos si volem tenir alumnes compromesos. Els docents són el motor de l’educació actual i sense el seu compromís i el seu treball exigent és impossible crear alumnes competents i preparats pels temps que corren. El perfil de professors compromesos és aquell que cerquen estar més enllà de la seva "zona de confort", estar envoltats d’un entorn deliberadament innovador i en constant formació.  Són mestres amb talent, passió i amb ganes de buscar el seu continu creixement professional per a un bon acompliment en el seu quefer educatiu.  El professor compromès pensa en enriquir el seu patrimoni professional i els fonaments del seu coneixement, destreses, mètodes educatius i pedagògics ja que a major educació del mestre major seran els beneficis en el procés de desenvolupament educatiu i cognitiu dels seus alumnes.

  

El mestre del segle XXI  concep l’aula (presencial o virtual) com el lloc on investiga, experimenta, modela, es comparteixen idees, es prenen decisions per a la solució de problemes i es reflexiona sobre el que és necessari i pertinent aprendre. El docent actual ha de tenir una actitud oberta i crítica davant la societat de la informació i les TIC i la predisposició cap a l'aprenentatge continu i l'actualització permanent.

Com a docents compromesos hem de ser enginyosos, mantenir els ulls oberts amb els avenços tecnològics, abraçant les noves oportunitats a mesura que sorgeixen, alhora que col·laborem amb els altres i construïm relacions efectives. Hem de ser precursors en compartir idees, inspirar i motivar. Un docent té una funció privilegiada però també de molta responsabilitat d’on es redefineix constantment i no pot mai aturar-se d’ aprendre.  És un ofici de vocació que de vegades és dur, però a l’hora estimulant i ple de repte.

INFLACIÓ, DEFLACIÓ, ESTANFLACIÓ?

Inflació, deflació i estanflació,  tres conceptes que és important conéixer i saber les diferències, perque ténen una incidència directa en l´economía d´un país i en la qualitat de vida dels ciutadans

Aquets indicadors mostren si en una economía existeix equilibri o no.

La inflació és una pujada continuada i generalitzada dels preus dels bens i servicis que consumim, i està directament relacionada amb l´activitat económica. En l ´época de fort creiximent les empreses tenen capacitat de pujar els preus (augmenten els màrgens) i els consumidors paguen aquesta pujada per la inercia del moment (expectatives d´una bona situación laboral). La tendència natural es la pujada dels preus, si eixa pujada es moderada i no afecta al poder adquisitiu de les persones no te perque ser cap problema. Per contra, una inflació descontrolada acava afectan al consum, la gent te menys renda disponible i menys capacitat per a gastar.

La deflació és la baixada continuada i generalitzadadels preus dels bens i servicis. Podriem pensar que una deflació es bona, si els preus son més baixos la gent comprarà més, però la major part de les vegades no es així. Pensem que la baixada de preus  provoca un descens acusat del consum. Les empreses venen menys i tenen l´obligació de baixar els preus per  intentar incentivar el consum.. Però eixa baixada de preus pot ser no suficient per acomplir el seu objectiu, a més a més, acavarà afectant al seu marge comercial i, per tant, a la seua capacitat per a invertir, pagar sous, etc…Les empreses s´empobrixen i l´economia decreix. Per tant, la deflació és considerada com una malaltia de l´economia perque els seus efectes son devastadors.

La estanflació és la pitjor de les situacions perque combina els incovenients de les dues anteriores. És caracteritza perque hi ha un increment elevat de la inflació en un entorn econòmic negatiu, es dir, pujen els preus encara que el consum baixa i aumenta la desocupació. Aquesta situació va ser molt comú a Mèxic en la década dels 80 i a USA en la década dels anys 70.

IMPORTÀNCIA DE LES XARXES SOCIALS

Les xarxes socials, cada vegada están més presents a la nostra vida diaria. Ens ofereixen espais d´intercanvi, participació i comunicació, i per tant, d´aprenentatge. La gran majoria dels nostres estudiants han naixcut en el “segle digital” es comuniquen i s’intercanvien informació a través de les xarxes socials i, per tant, caldrà que des de l’àmbit educatiu també els puguem acompanyar en el bon ús d’aquestes xarxes perquè puguen aprofitar totes les seues possibilitats des d’una mirada crítica i reflexiva.

L´ús didàctic que podem extreure de les xarxes socials és múltiple i sempre en funció dels objectius plantejats. Cal que siguem creatius: crear activitats, fer-les servir com a repositori de recursos, generar debats...  Les xarxes socials també són un bon lloc per cercar experiències d’ús a l’aula que ens poden servir d’exemple i, fins i tot, d’autoformació.

Aleshores, el seu valor afegit...Les xarxes socials generen espais virtuals de treball col·laboratiu,  d’intercanvi d’idees i d’aprenentatge entre iguals. També ens ofereixen la possibilitat d’estar constantment actualitzats i informats sobre diferents temes. A més a més, tenim l’oportunitat de personalitzar cadascuna de les nostres xarxes socials per tal de rebre notificacions i informació del nostre interès. Per tant, les xarxes socials són una eina clau en el desenvolupament del nostre espai personal d’aprenentatge (PLE) i formen part de la nostra Identitat Digital.

Una proposta per a l´aprenentatge d´aquesta materia, seria que els alumnes accediren al bloc i twitter per estar al dia amb el que s’explica a la clase, i una vegada a casa poder reforçar els coneixements amb les activitats proposades.

DINER VIRTUALS

Si en aquests moments tots els que tenen diners dipositats en el Banc o Caixa volguesen recuperar-los, seria impossible perquè només un 10% de tots els diners que hi ha en el sistema és diner tangible, la resta son diners, diguem virtuals o ficticis. 

Encara que els grups humans prehistòrics eren molt autosuficients, la seua ubicació geogràfica els limitava l'accés a alguns materials imprescindibles per al seu desenvolupament el que provocava la necessitat de la barata. Aquest intercanvi de mercaderies presentava alguns inconvenients: diversitat i quantitat de productes d'intercanvi, valoració dels productes, dificultat de transport...Es feia necessària l'aparició d'algun mitjà de canvi. En diferents llocs del món i en diversos moments històrics, s'han usat com elements d'intercanvi, i per tant com mitjans de canvi, diferents productes: la sal durant l'Edat Mitjana, les pastilles de te premsat a Xina, diferents tipus de bestiar, el sucre, la xocolata, el tabac... A través d'un llarg procés històric això s'ha vingut a denominar diners. Que és qualsevol mitjà de pagament o cobrament acceptat generalment i que té legalitat, és a dir, que és acceptat i legitimat per les autoritats legals. L'aparició dels diners doncs, va unida històricament a la consolidació dels primers Estats. Els diners van aparèixer primer en forma de monedes de metall per a passar després al paper moneda, a les anotacions en els bancs (dipòsits o cartilles d'estalvi) i als diners de plàstic actual. S'ha anat donant solucions a la comoditat, transportabilidad, capacitat de ser dividit en parts més xicotetes… Avui dia, el diner que usem per als nostres cobraments i pagaments és diner legal, emès per una institució que té competències per a fer-ho (en altres èpoques eren els governs dels països que ho gestionaven a través dels seus bancs centrals. Ara l'euro pel banc Central Europeu, el dòlar per la Reserva Federal,...) És a dir, els diners legals estan garantits per la llei, estan emparats per l'Estat o una autoritat supraestatal que els dóna la consideració de sistema de pagament legal.

Diners bancaris

Els bancs són empreses amb ànim de lucre que fan d'intermediaris  entre els que els sobra diners, els depositaris, que ho depositen en els bancs (depòsits bancaris en compte corrent, cartilles d'estalvi o altres formes) pel qual reben un interès, i els que ho necessiten anant als bancs a demanar-los, a sol·licitar crèdits, préstecs, els prestataris, pels quals han de pagar un interés, o com els bancs fan aparèixer diners “virtuals” La creació del diner bancari. En aquest procés de crèdit, és a dir, de diners que els bancs deixen a les persones que ho demanen, es genera o crea el que anomenem diners bancaris. A partir del moment que fem un depòsit en el sistema bancari es produeix un fenomen consistent en la multiplicació d'aquests diners bancaris. Dels diners que es depositen en un banc hi ha una xicoteta part que el banc ha de reservar, guardar, que no pot prestar. Per exemple, si en Pep deposita 100 € en la Caixa, aquesta Caixa només podrà prestar 90 perquè els altres 10 està obligat a guardar-los. Aquest tant per cent es diu coeficient de Caixa.

EN QUÉ GASTEM ELS DINERS?

Avui?

Què fem dels nostres diners, dels diners que utilitzem cada dia?

De quants diners disposem? 

Molts? Pocs?

Podem comprar tot allò que desitgem? O no? 

Ningú al món es pot permetre el luxe de comprar tot el que vol. Perquè hi ha un munt de coses que no es poden comprar i, també, perquè ningú no té tants diners com per poder comprar-ho tot. Això implica que tothom ha d’escollir l’ús que farà dels seus diners. Per començar, pensem això: en general, no gastem de seguida tots els diners de què disposem, sinó que n’estalviem una part pensant en desitjos o necessitats futures (podem guardar la paga o els cèntims que ens hagen regalat els avis per comprar-nos aquella samarreta que ens agrada tant, o un joc, o un llibre o un CD… Els nostres pares els  guardaran  per fer un viatge, però també per comprar una casa, per la nostra educació o, per pagar el dentista). Si estalviem uns pocs de diners evitarem, quan ens toque fer un esforç econòmic, descobrir que no tenim prou fons. Per tant, haurem d’aprendre a repartir els diners que tenim entre una part, que utilitzem d’immediat, i una part que estalviem.

LA BOMBOLLA INMOBILIARIA, COMPRA O LLOGER?

El sector de l'habitatge i el mercat immobiliari són dos àmbits econòmics amb evolucions molt difícils de preveure. Depenen d’una complexitat de factors que interactuen i es potencien els uns als altres de manera que la intervenció pública resulta, normalment, reactiva en comptesde preventiva. Un dels fenòmens viscuts no fa massa anys i que sembla tornar a les nostres ciutats és l’anomenada “bombolla immobiliària”, la principal característica de la qual és la generació d’una espiral inflacionista, molt superior a la que enregistren l’índex de preus al consum i els salaris. Aquestes espirals són fruit  d’unes expectatives de revalorització dels béns més enllà del que seria esperable en un mercat d’evolució estable.

Quins són els elements que desencadenen en un moment determinat un canvi d’actitud i fan veure el sector immobiliari com "altament interessant"? Depèn de les circumstàncies econòmiques, demogràfiques i financeres, entre d’altres. Per exemple, l’any 1997, l’explosió de demanda de compra d’habitatge va sorgir per la caiguda dels tipus d’interès dels préstecs hipotecaris per sota fins i tot de l’IPC, una fortíssima injecció de finançament a les famílies, un nivell de preus dels habitatges relativament moderat després de cinc anys de recessió i unes necessitats d’habitatge, especialment les dels joves que no es podien emancipar; i tot això, en un context de sortida de crisi i amb una baixa taxa d’atur.

Però, són aquestes les circumstàncies d’avui, que explicarien l’aparició d’una nova “bombolla” en moltes de les nostres ciutats? Doncs algunes sí, però d’altres no. No està afluint crèdit a les famílies i la taxa d’atur és encara molt elevada i, per tant, els símptomes de recuperació no s’estan notant per una molt bona part de les famílies. Hem de buscar, doncs, explicacions en altres racons que no tenien una presència determinant en l’anterior bombolla. El fenomen més nou és la forta demanda d’habitatge de lloguer, amb totes les variants que van sorgint: lloguer familiar habitual i permanent, lloguer compartit, lloguer temporal, lloguer turístic, lloguer social, que pugnen en un mercat amb oferta limitada i en mans, en el 98% dels casos, de propietaris privats regits per una economia de lliure mercat. Només aquesta forta competència ja seria raó explicativa suficient de la forta pressió sobre els preus; però, a més, l’elevada demanda de lloguer .

  

Al cap i a la fi, hi ha una forta demanda de lloguer en un mercat,oferta limitada i en mans, en el 98% dels casos, de propietaris privats i inversionistes. Per tant, Són més necessàries que mai decisions polítiques i socials que blindin els preus dels habitatges i els facen suportables,  a les capacitat econòmiques de les famílies més febles.